diumenge, 4 de desembre de 2011

Una reflexió sobre l'ensenyament

Acabe de llegir una notícia a La Vanguardia sobre Xavier Melgarejo, pedagog i treballador de l'escola Claret, la qual dirigeix. La seua història, per desgràcia és habitual, dignòstic de càncer amb poques possibilitats, tan sols les d'allargar la vida.
Aquest incansable lluitador reflexiona sobre com en situacions límit és quan pensem què hem fet i què volem llegar als qui ens succeiran o, en aquest cas, per als qui hem treballat, l'alumnat.
En una societat, com l'actual, on l'individualisme no és un “tu”, sinó un “jo”, és difícil concebre el treball per als altres.
L'ensenyament, segons Melgarejo, ha de tenir dosis altes d'amor i exigència, paraules màgiques i imaginatives. L'amor com a concepte de respectar profundament qui tens davant. I responsabilitat com a font inacabable d'educació: som responsables del que fem i del que diem, sobretot del que fem: de com abordem el nostre treball cada dia, l'esforç, una altra paraula màgica. Una paraula que ha esgotat la seua semàntica, l'esforç ja no és prioritari, que els nostres adolescents no patisquen, que no s'enfronten a la vida.... i mentrestant els ensenyants perduts...... lluitant contra ningú...... L'ensenyament és molt més que transmetre coneixements sobre una assignatura, potser és estimar l'alumnat i exigir-li responsabilitats. Per això aquell xiquet hiperactiu, alumne de Melgarejo, del qual va exigir l'assumpció de responsabilitat.... potser per això li ha escrit una carta en la qual li diu: “Gràcies”.



Imma Benavent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada